Ach Gott, wie manches Herzeleid, BWV 3

Leer en castellano

És curiós veure com evolucionen els gustos musicals: avui dia la cantata BWV 3, Ach Gott, wie manches Herzeleid, sembla que no ens crida gaire l’atenció. Hi ha pocs comentaris publicats, els que hi ha tendeixen a ser breus, i alguns autors de monografies sobre Bach no li dediquen cap menció. En canvi, el 1850, quan es va començar a publicar la integral de les cantates per primer cop, els experts del moment la van incloure en la selecció de les deu que conformaven el primer volum, cridat a ser un mostrari del corpus bachià. Sic transit gloria mundi… Amb tot, té interès, i és comprensible que fos inclosa en un lloc tan destacat. Cromatismes, diàlegs i el duo per a soprano i alto són, al meu entendre, els punts forts.

Per il·lustrar el comentari no he escollit una obra d’art, sinó una imatge d’actualitat. La cantata, com les lectures bíbliques a què es refereix, parla de les dificultats per portar una vida virtuosa i ens anima a tenir cura del proïsme. Aquests dies, els vaixells de Proactiva Open Arms estan aturats perquè les seves accions són, diuen alguns, il·legals. Disculpeu-me, doncs, si concloc la introducció fent notar que l’obra de Bach ens interpel·la a través dels segles, com si ens preguntés: «Quina societat hem construït, en què ajudar el proïsme és delicte?»

L’estret camí cap a la salvació

L’epístola de Sant Pau als cristians de Roma els exhorta:

«Fugiu del mal, abraceu-vos al bé. Estimeu-vos afectuosament camb un amor fratern, avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres. Esforceu-vos a ser sol·lícits. Sigueu fervents d’esperit, serviu el Senyor. Que l’esperança us ompli d’alegria. Sigueu pacients en la tribulació, constants en l’oració. Feu-vos solidaris de les necessitats del poble sant. Practiqueu amb deler l’hospitalitat».

Sobre el paper semblen tasques fàcils, però l’experiència ens demostra que no ho són tant. Es tracta d’un text contundent, però també bell, pulcrament escrit en la versió de la Vulgata: spe gaudentes, in tribulatione patientes, orationi instantes… No és estrany, doncs, que Bach escollís com a comentari un dels corals que més apreciava, Ach Gott, wie manches Herzeleid. No sent un coral molt comú a les cantates d’altres autors, Bach el fa servir en diverses ocasions al llarg de la seva vida. Es tracta, doncs, d’una elecció i una inclinació molt personals cap a aquesta melodia i aquest text, fruit del seu propi estudi i reflexió teològics.

A la primera estrofa del text -escrit per Martin Moller-, apareix una paraula que aviat es revela com la clau per entendre què ens està dient Bach: schmale, estret. El camí cap al cel és estret i angoixant, diu. Aquí trobem la pedra angular de la cantata, ja que en aparèixer aquesta paraula comencen a destacar els cromatismes que ens acompanyaran al llarg de tot el recorregut. Quina millor manera d’il·lustrar les estretors del camí que amb la distància més petita que pot haver-hi entre dues notes consecutives d’una melodia? Els cromatismes, amb tot, estaven ja presents en la introducció orquestral, amb dos oboès d’amore solistes que van passant-se el tema entre ells -ja havíem apuntat que els duos i els diàlegs són les altres senyes d’identitat d’aquesta cantata-. També es troben en els primers versos del coral, però és aquí on es carreguen de significat semàntic i retòric. Un altre element que veurem repetit és l’interval descendent, que recorda un sospir a diversos autors, en l’acompanyament dels dos oboès, a càrrec de la corda.

Un recitatiu dialogat entre cor i solistes

El coral dóna pas a un recitatiu estructurat com un diàleg entre el cor i quatre solistes vocals. El canvi de caràcter respecte al coral inicial és gairebé brusc. Hem de tenir en compte que aquesta cantata, en el marc de la programació del segon cicle, es va inserir en el segon diumenge després de la Presentació (és a dir, l’adoració dels Reis Mags), que el 1725 va ser el dia 14 de gener. Venim, doncs, de les celebracions del naixement de Jesús, però Bach sempre porta la vista posada en la Pasqua. D’aquí que en aquell moment, entre el Nadal i l’inici de la Quaresma, es mogui entre dues aigües: la reminiscència de la celebració del naixement del Salvador i l’anticipació de la seva mort i resurrecció.

És destacable en el recitatiu la feina del llibretista, que enllaça els versos del coral original, cantats pel cor, amb d’altres de collita pròpia, entonats per tenor, alt, soprano i baix successivament. Es pot afirmar que amb aquesta disposició Bach prepara el terreny per a l’ària del propi baix, que enllaça amb aquest recitatiu.

En aquesta ària, Bach recupera la figura de l’interval descendent esmentada abans en la paraula Höllenangst, que podríem traduir com «angoixa infernal». Amb tot, el més vistós és que aquesta imatge es completa amb un cromatisme descendent al final de angst. Però no tot és dolor. Un cop més, Bach contraposa musicalment les imatges del pecat i la salvació, i en aquest cas ho fa de dues maneres. D’una banda, destacant la paraula Freundenhimmel, «alegria celestial» amb un melisma exultant. Per una altra, més subtil, usant un cromatisme ascendent per a la paraula Schmerzen, malgrat que aquesta significa «dolors». A què ve, doncs, una escala ascendent per acompanyar alguna cosa trista, que a priori esperaríem que seguís anant representada amb intervals descendents? És senzill: el text no parla dels dolors en si, sinó del fet que quedaran dissolts pel nom de Jesús. De fet, el verb dissoldre es posa en música amb un melisma que remet al de la paraula alegria. Així, en una ària que dura uns sis minuts, hem passat de l’angoixa de l’infern a l’alegria del cel gràcies a Jesús, que ha dissolt els nostres dolors, i cada un d’aquests conceptes està clarament identificat en la música i es relaciona amb els altres com un engranatge perfecte.

Dues veus per portar-nos esperança

Després d’un recitatiu del tenor que aprofundeix en el tema de la salvació a través de Jesús, Bach ens regala un duo en el qual soprano i alt comparteixen protagonisme. Costa imaginar com va sonar en les oïdes (o en la imaginació musical) dels subscriptors d’aquella primera edició de les obres de Bach. En aquell moment l’òpera ja havia fet evolucionar les veus a la mateixa velocitat que van canviar els instruments i les sales on s’escoltava música, de manera que retrobar-se amb una manera d’usar les veus que requereix un enorme esforç i escassa vistositat (en comparació amb les àries i els duos que triomfaven llavors en els escenari) devia ser xocant. Estem, en efecte, davant d’un duo que requereix un treball orquestral i vocal precís, que posa a prova l’afinació del conjunt a cada compàs. Amb tot, com passa sempre amb Bach, si el treball està ben fet, l’efecte és meravellós.

Sense cap dubte, aquest duo va haver de cridar l’atenció als estudiosos del segle XIX. D’alguna manera, el fragment sembla escrit per il·lustrar aquella cèlebre afirmació de Rousseau, segons la qual és música barroca «aquella la harmonia és confusa, carregada de modulacions i dissonàncies, el cant dur i antinatural, l’entonació difícil i el moviment forçat». El que al cèlebre pensador li van semblar defectes insuportables, són per a nosaltres, precisament, les característiques que ens atrauen de manera irresistible cap a l’obra de Bach.

«Une musique baroque est celle dont l’harmonie est confuse, chargée de modulations et dissonances, le chant dur et peu naturel, l’intonation difficile, et le mouvement contraint».

Rousseau, Dictionnaire de musique (1768)

Reprenent l’esperit del duo d’oboès inicial, ara són soprano i alto les protagonistes. L’ambient que desprèn la introducció orquestral (corda, continu i dos oboès), que immediatament repeteixen les cantants amb les seves veus, és alegre, encara que el text del primer vers no ho és gens: Wenn Sorgen auf mich dringen, «si les penes m’oprimeixen», diu. Aquesta alegria es justifica per aquella concepció del dolor que Bach hereta de les seves lectures teològiques, en què aquest apareix matisat per l’esperança en la salvació esdevenidora. Però atenció al que passa immediatament després: el vers es repeteix amb la música transfigurada, i ara els cantants entonen una melodia en la que cobra nova vida el recurs que ja hem escoltat en tota la cantata: el cromatisme. Usant en aquest duo, Bach crea un joc de consonàncies i dissonàncies que ens tenen en suspens durant tot el número, en aquesta frontera tan minúscula que separa el dolor de la salvació.

Aquí ve a col·lació aprofundir en la frase de Rousseau, que descriu el cant en les obres Bachianes com «dur i antinatural». Aquí en tenim un exemple. Les veus competeixen amb els oboès, i els salts i les escales apareixen a cada moment, posant a prova a qualsevol cantant. No content amb això, Bach introdueix successivament al pentagrama de cada cantant un contrasubjecte amb temps de corxeres que podria haver escrit sense problemes per al pedal d’una obra per a orgue, amb les notes que reclamen una interpretació en stacatto, marcant el tempo i sostenint l’harmonia alhora.

Enmig d’aquest imbricat joc de cromatismes, salts, dissonàncies i ostentacions vocals, de sobte els dos cantants deixen de competir entre ells i amb els oboès, i tots s’uneixen per donar solemnitat homofònica al vers final del duo: Es dient zum Besten allezeit, «serà sempre per el millor». Què ha passat aquí? A què ve aquesta mena d’aturada repentina? Bach, en connivència amb el llibretista, ens està dient que arribem al final de la cantata. Aquest vers torna a ser un dels que trobem en el coral que escoltàvem al principi de la cantata, concretament l’últim vers d’abans de l’última estrofa. Ideal, doncs, per fer el que fa Bach: aprofitar-ho per enllaçar amb l’última part de la cantata, una peça homofònica sobre l’última estrofa del coral que ha estat glossat durant la resta de l’obra.

LECTURES BÍBLIQUES A QUÈ ES REFEREIX LA CANTATA BWV 3

Romans, 12: 6-16

Tenim dons diferents, segons la gràcia que hem rebut. Si és el do de profecia, exercim-lo d’acord amb la fe; si és el de servei, exercim-lo servint; si és el d’ensenyar, ensenyant; si és el d’exhortar, exhortant. El qui reparteix les almoines, que ho faci amb senzillesa; el qui presideix, que sigui sol·lícit; el qui fa obres de misericòrdia, que les faci amb alegria.

Que l’amor no sigui fingit. Fugiu del mal, abraceu-vos al bé. Estimeu-vos afectuosament camb un amor fratern, avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres. Esforceu-vos a ser sol·lícits. Sigueu fervents d’esperit, serviu el Senyor. Que l’esperança us ompli d’alegria. Sigueu pacients en la tribulació, constants en l’oració. Feu-vos solidaris de les necessitats del poble sant. Practiqueu amb deler l’hospitalitat.

Beneïu els qui us persegueixen. Beneïu, no maleïu. Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren. Viviu d’acord els uns amb els altres. No aspireu a grandeses, sinó poseu-vos al nivell dels humils.

Joan, 2: 1-11

El tercer dia es van celebrar unes noces a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. També hi fou convidat Jesús, juntament amb els seus deixebles. Com que el vi s’acabava, la mare de Jesús li diu:

– No tenen vi.

Jesús li respon:

– Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora.

La seva mare diu als servidors:

– Feu tot el que ell us digui.

Hi havia allà sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Tenien una cabuda d’uns cent litres cada una.

Els diu Jesús:

– Ompliu d’aigua aquestes piques.

Ells les ompliren fins dalt. Llavors els digué:

– Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei.

Ells li’n portaren. El cap de servei tastà aquella aigua convertida en vi. Ell no sabia d’on venia, però els servidors sí que ho sabien, perquè ells mateixos l’havien treta. Aleshores el cap de servei crida el nuvi i li diu:

– Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats han begut molt, serveix els més ordinaris. Però tu has guardat fins ara el vi millor.

Així va començar Jesús els seus senyals a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en ell.